La històrica plaça del Diamant, al bell mig de l’emblemàtic barri de Gràcia, té un caliu familiar i veïnal que s’aixeca sobre el soroll dels cotxes i acull a tothom en arribar. Som uns 15 estudiants i un parell de monitors, i ens presentem, entre nosaltres. Aviat arriba el guia, en Rubén, que ens diu que aquelles estructures de ferro no són les entrades al pàrquing, sinó les del refugi antiaeri que els veïns, durant la Guerra Civil, van fer amb les seves pròpies mans i diners.

Abans de començar una visita pels passadissos que van salvar tantes vides, en Rubén ens mostra uns plafons amb informació sobre El Alzamiento, i sobre quins van ser els actors, la heterogeneïtat dels contendents i la influència estrangera d’una guerra fratricida.

11051903_635611359871997_1495721120671257080_n

La seva explicació ens fa palesa una època dramàtica, en què es va fer ús de bombarders per primer cop a la història, que van infligir tot el mal possible sobre la població civil. Eren de feixistes italians que, des de Mallorca, alçaven el vol i es dirigien a la costa catalana.

A Barcelona, la defensa activa possible era molt pobra, de fet només es va poder abatre un avió després de 3 anys de bombardeigs. És per això que la població barcelonina va començar a treballar per a una defensa passiva: guaites mirant cap a l’illa, sirenes a tota la ciutat i, especialment, refugis antiaeris.

D’aquests refugis en trobem de tres tipus: els que es basaven en l’estructura del metro, els que subvencionava o construïa l’Ajuntament i, els més nombrosos, els construïts pels mateixos veïns del barri. El de la plaça de Diamant és d’aquests últims.

En aquest refugi, gràcies a la contractació de miners i d’un arquitecte, es va poder baixar fins a uns 13 metres de profunditat i fer-hi un sostre amb volta catalana, potser la més resistent.

S’entenia que els refugis eren per estar-s’hi entre 20 i 30 minuts (el que duraven els bombardeigs), i que per tant no calia fer-hi lavabos ni espais gaire grans. Ara bé, la llum sí que era un element importantíssim sota terra, i per això hi trobem estructures de ciment per posar-hi espelmes, llocs per penjar-hi els quinqués, i inclús un fil de coure que recorre tots els passadissos.

11046642_635612186538581_6279399312010716336_n

També hi havia certes normes de convivència molt necessàries, sobretot en espais tan reduïts i en temps tan dramàtics. Allà dins no es podia parlar de política, ni portar armes de cap tipus i, per sorprenent que ara ens sembli, un simple tros de pa dur podia fer esclatar una baralla pel menjar.

L’esforç dels veïns, i el petit suport de les autoritats, va fer possible la construcció de 1.400 refugis per tota la ciutat de Barcelona. Milers de vides salvades, de persones que seien en espais de 40 centímetres, l’una al costat de l’altra, l’una davant de l’altra; esperant que el soroll de les bombes que queien s’acabés, i que en Miquel, o la Rosita, fossin a l’aixopluc d’algun altre refugi.

Podeu veure més fotos de l’activitat al facebook.

Marc, becari de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Escrit per ub-editor el 19 de March, 2015